«Per fracassar ja me’n surto jo sol»: Per què analitzar els fracassos és més útil que idolatrar els èxits.
«Per fracassar ja me’n surto jo sol». La frase sona irònica, però amaga una veritat incòmoda: fracassar no requereix una gran estratègia. N’hi ha prou amb copiar sense entendre, assumir que el context no importa o creure que l’èxit dels altres és replicable sense matisos. Tanmateix, en el món empresarial fem justament el contrari del que hauríem de fer: analitzem obsessivament els èxits i evitem mirar els fracassos, quan és precisament allà on s’amaguen les lliçons més útils.
El biaix del supervivent: aprendre amb informació incompleta
Ens encanta estudiar les empreses que triomfen: Spotify, Amazon, Tesla, entre d’altres. Observem quines decisions van prendre i les convertim en dogmes. El problema és que només estem tenint en compte les empreses que han sobreviscut.
Aquest és el biaix del supervivent: ignorem els milers d’empreses que van aplicar estratègies similars i van fracassar. No perquè ho fessin tot malament, sinó perquè el context, el timing o petites decisions van marcar la diferència.
Aprendre només dels guanyadors és com analitzar únicament el camí que ha seguit un guanyador/a quan rep un títol, no el del/la rival en aquella final. La informació crítica sovint és en allò que no veiem.
Autòpsies de negoci: quan el fracàs ensenya més que l’èxit
Analitzar fracassos no és buscar culpables, és extreure patrons.
Blockbuster no va caure per no veure Netflix, sinó per defensar massa el seu model d’ingressos. Nokia no va perdre el mercat per manca de tecnologia, sinó per interpretar l’smartphone com una evolució menor. Moltes startups no fracassen per falta d’idees, sinó per créixer abans de validar el seu model econòmic.
En tots els casos, l’error no va ser puntual, sinó estratègic: decisions racionals en el seu moment que, acumulades, van portar al col·lapse.
Fracassar bé: cultura, aprenentatge i avantatge competitiu
Les empreses més innovadores no són les que fallen menys, sinó les que aprenen més ràpid. Per això necessiten cultures on l’error no es castigui, sinó que s’analitzi.
Quan els errors es penalitzen, s’amaguen. Els errors ocults sempre surten més cars. La seguretat psicològica permet experimentar, ajustar i corregir abans que el mercat ho faci per tu.
El valor del fracàs no està en l’error en si, sinó en la capacitat de convertir-lo en informació útil per actuar.
Aprenentatges de processos revisats per ST Strategy
Després de molts anys dedicats a la consultoria, ens trobem de forma repetida amb «errors comuns» en moltes de les companyies que acompanyem. Aquests són principalment:
- Confondre creixement amb rendibilitat.
- No professionalitzar la gestió.
- Manca de reporting.
- Socis mal alineats.
- Dependència excessiva del/la fundador/a.
- Créixer sense finançament suficient.
- No preparar l’empresa abans de buscar inversió o vendre-la.
Sempre els diem a les companyies que assessorem que la pregunta correcta no és «Com va tenir èxit?»
Sinó: «Què va fer que les altres deu empreses similars fracassessin?». Nosaltres dediquem més temps a identificar riscos que a imaginar escenaris perfectes.
Des del nostre punt de vista, la mentalitat estratègica consisteix en reduir probabilitats de fracàs i no perseguir fórmules màgiques.
Conclusió: tots sabem fracassar, pocs sabem aprendre
Tornant a la idea inicial: fracassar sabem fer-ho sols.
El difícil és aprendre del fracàs, propi i aliè, abans que sigui irreversible.
Idolatrar l’èxit inspira, analitzar el fracàs protegeix i, en estratègia, evitar errors repetits acostuma a ser molt més rendible que perseguir històries excepcionals.